Persecució, detenció i presumpte martiri
L'any 1932, abans d'acabar els seus estudis, va guanyar per oposició la plaça de professor de l'Escola d'Arts i Oficis de Manresa. La majoria de l'Ajuntament era esquerrà (de declarada tendència anticlerical), igual que alguns dels professors d'aquesta Escola, però Ignacio mai va dissimular les seves conviccions ni va deixar de portar la insígnia de la FJC o la de l'Obra dels Exercicis Espirituals. Això va ser suficient perquè, en implantar-se la revolució el 20 de juliol de 1936, fora expulsat per ser contrati al règim revolucionari.
S'havia significat molt com a catòlic i apòstol a la seva ciutat, així que en esclatar la revolució es va traslladar a Barcelona, convençut que allí podria passar més desapercebut als perseguidors de l'Església; i al mateix temps seria útil al seu oncle, el Dr. Cornet. Els seus familiars li van aconsellar que actués amb prudència, al que ell va contestar que res podia témer, doncs li acompanyava sempre el crucifix que portava amb si.
A Barcelona es va dedicar a la tasca, difícil i molt exposada en aquells dies, d'aconseguir que els comitès expedissin la nova documentació -obligatòria per desplaçar-se- per a sacerdots coneguts del seu oncle. Això li exigia recórrer Barcelona i acudir als comitès de barri. En aquest anar i venir a la recerca de documents per a sacerdots assetjats, algú li va denunciar. Tres o quatre dies abans, en visitar en el seu refugi a un sacerdot, li va demanar que el confessés “-doncs no sabem el que pot ocórrer”. També llavors va mostrar el seu optimisme: traient de la butxaca dels seus pantalons el crucifix, li va dir al confessor: “– gens temo, doncs porto bona companyia”.
Va ser detingut per milicians d'un comitè de Barcelona la matinada del dia 15 d'agost de 1936, amb la coneguda excusa que havia d'anar a declarar al comitè. Aquest comitè va trucar al de Manresa oferint-li al detingut. El comitè de Manresa va contestar “que no gastessin ni gasolina ni paper pel transport de la víctima, que amb ell gastessin plom”. Així ho van fer i a la poca estona l'assassinaven al carrer Tarragona de la mateixa ciutat de Barcelona, sent les seves últimes paraules el crit de “Viva Crist Rei”.
Fama
Les seves virtuts cristianes segueixen sent conegudes avui entre els qui li van conèixer i els seus descendents. La seva fama de martiri es conserva, afortunadament, entre les noves generacions dels seus familiars.
