Persecució i presumpte martiri

Va venir la revolució i es quedà a casa convençut que no li passaria res. Quan va veure el caire que prenien els esdeveniments sospità la tragèdia que l’amenaçava, però repetia constantment que creia amb tota la seva ànima que passés el passés l’any 1940 el Sagrat Cor de Jesús regnaria de nou a Espanya. Convençut que el matarien no es dolia d’això i àdhuc havia manifestat que ho esperava amb alegria. El dia abans de la seva mort i a propòsit dels fets vegonyosos que es produïen deia als seus pares: “Deixi que facin i que prediquin, l’home no viu sinó de la paraula de Déu” (Quan s’assabentà que havien cremat l’església es va a posar a plorar desconsoladament.)

La nit del 13 de setembre de 1936 el detingueren i després d’un judici en el què el condemnaren per ser catòlic, el conduïren al cementiri de Falset lligat a Joan Munté. Els assassins els pegaren perquè blasfemessin i Tomàs Alaix respongué amb tres crits de “¡Visca Crist Rei!” El mataren d’un tret a la boca.