La Vanguardia, en la seva edició d’avui, publica un article molt interessant de l’eminent professor Borja de Riquer que, amb el títol “Drets, història i política”, dóna pautes clares per poder analitzar amb objectivitat i seriositat aquelles problemàtiques que sorgeixen quan majories territorials, polítiques i/o socials imposaren, en temps anteriors, normatives jurídiques que afavorien la seva manera de pensar, interessos polítics o individuals concrets. Sempre que s’intenta adequar o canviar alguna normativa acostumen a sortir grups defensors de “la legalitat vigent” que utilitzen tots els mitjans al seu abast per impedir-ho.
Diu el senyor Borja de Riquer que, parlant d’aquestes qüestions, un grup d’historiadors convingueren que “la democràcia s’havia construït, en el transcurs del temps, amb força dificultat, a partir de dos principis fonamentals: que les lleis sempre han de provenir de la voluntat dels ciutadans, i que tota la legislació ha de respectar els drets fonamentals i universals de les persones. I que era una qüestió bàsica que aquests dos principis es consideressin de forma simultània: si en faltava un dels dos, allò no era una autèntica democràcia”.
La segona qüestió de la conversa que tingueren se centrà en “com havia variat la consideració de quins eren els ciutadans amb drets polítics”. Cal tenir present que en temps de monarquies absolutes no n’hi havia, de drets; els ostentava el sobirà. Dos segles de revolucions i lluites van forçar grans canvis respecte a qui podia exercir com a ciutadà. Primer només eren els homes molt rics, després tots els homes, i finalment ho són totes les dones i els homes. I això s’aconseguí trencant la legalitat vigent llavors i denunciant i lluitant contra els nombrosos arguments jurídics, polítics i filosòfics que s’hi oposaven. “Assolir aquests drets que avui considerem inqüestionables –el vot femení o la desaparició de l’esclavitud, per exemple– suposà molt sovint haver de revoltar-se contra governs i emprar la violència”.
“Després de les revolucions americana i francesa de finals del segle XVIII, els drets naturals o universals dels ciutadans són considerats anteriors a tota constitució política, i per això estan per sobre d’aquestes. I també coneixem prou bé que un principi fonamental del funcionament de la democràcia és aquell que planteja la necessitat de canviar les lleis per poder atendre els drets naturals exigits pels ciutadans”. Dit d’una altra manera, mai la legislació democràtica pot impedir l’exercici dels drets bàsics. “D’aquesta manera, davant la demanda d’un dret natural o universal no es pot respondre que l’actual legislació no ho recull, sinó que cal analitzar si es tracta realment d’un dret just”.
En democràcia, en qualsevol plantejament de canvi de la “legalitat vigent” aquests principis s’han de complir. Moralment i èticament no hi ha altre camí, segons raona el senyor Borja de Riquer. I això val tant en les problemàtiques polítiques com en les socials o en les laborals. Aquest és el posicionament que Radar Social ha tingut en tot moment.
Consideracions que ens poden ajudar a construir un criteri propi:
1.- Declaració Universal dels Drets Humans.
Article 21.3.- “La voluntat del poble és el fonament de l’autoritat de l’Estat”.
Article 30.- “Res en aquesta Declaració dóna cap dret a un Estat a emprendre activitats o a realitzar actes que tendeixin a la supressió del qualsevol dels drets i llibertats que s’hi enuncien”.
2.- Doctrina Social de l’Església.
Punt 407 del Compendi.- “Una autèntica democràcia no és el resultat d’un respecte formal de regles, sinó el fruit de l’acceptació convençuda dels valors que inspiren els procediments democràtics: la dignitat de tota persona humana, el respecte als drets de l’home, i l’assumpció del bé comú com a fi regulador de la vida política”.
Punt 569 del Compendi.- “Són útils alguns criteris fonamentals: la distinció i alhora la connexió entre l’ordre legal i l’ordre moral; la fidelitat a la pròpia identitat i, alhora, la disponibilitat al diàleg amb tothom”.
Radar Social, 28 de gener de 2016.
Radar social, una 'app' per a construir una opinió personal objectiva. La nostra aplicació multimèdia es pot descarregar de manera gratuïta.
La Vanguardia, en la seva edició d’avui, publica un article molt interessant de l’eminent professor Borja de Riquer que, amb el títol “Drets, història i política”, dóna pautes clares per poder analitzar amb objectivitat i seriositat aquelles problemàtiques que sorgeixen quan majories territorials, polítiques i/o socials imposaren, en temps anteriors, normatives jurídiques que afavorien la seva manera de pensar, interessos polítics o individuals concrets. Sempre que s’intenta adequar o canviar alguna normativa acostumen a sortir grups defensors de “la legalitat vigent” que utilitzen tots els mitjans al seu abast per impedir-ho.
Diu el senyor Borja de Riquer que, parlant d’aquestes qüestions, un grup d’historiadors convingueren que “la democràcia s’havia construït, en el transcurs del temps, amb força dificultat, a partir de dos principis fonamentals: que les lleis sempre han de provenir de la voluntat dels ciutadans, i que tota la legislació ha de respectar els drets fonamentals i universals de les persones. I que era una qüestió bàsica que aquests dos principis es consideressin de forma simultània: si en faltava un dels dos, allò no era una autèntica democràcia”.
La segona qüestió de la conversa que tingueren se centrà en “com havia variat la consideració de quins eren els ciutadans amb drets polítics”. Cal tenir present que en temps de monarquies absolutes no n’hi havia, de drets; els ostentava el sobirà. Dos segles de revolucions i lluites van forçar grans canvis respecte a qui podia exercir com a ciutadà. Primer només eren els homes molt rics, després tots els homes, i finalment ho són totes les dones i els homes. I això s’aconseguí trencant la legalitat vigent llavors i denunciant i lluitant contra els nombrosos arguments jurídics, polítics i filosòfics que s’hi oposaven. “Assolir aquests drets que avui considerem inqüestionables –el vot femení o la desaparició de l’esclavitud, per exemple– suposà molt sovint haver de revoltar-se contra governs i emprar la violència”.
“Després de les revolucions americana i francesa de finals del segle XVIII, els drets naturals o universals dels ciutadans són considerats anteriors a tota constitució política, i per això estan per sobre d’aquestes. I també coneixem prou bé que un principi fonamental del funcionament de la democràcia és aquell que planteja la necessitat de canviar les lleis per poder atendre els drets naturals exigits pels ciutadans”. Dit d’una altra manera, mai la legislació democràtica pot impedir l’exercici dels drets bàsics. “D’aquesta manera, davant la demanda d’un dret natural o universal no es pot respondre que l’actual legislació no ho recull, sinó que cal analitzar si es tracta realment d’un dret just”.
En democràcia, en qualsevol plantejament de canvi de la “legalitat vigent” aquests principis s’han de complir. Moralment i èticament no hi ha altre camí, segons raona el senyor Borja de Riquer. I això val tant en les problemàtiques polítiques com en les socials o en les laborals. Aquest és el posicionament que Radar Social ha tingut en tot moment.
Consideracions que ens poden ajudar a construir un criteri propi:
1.- Declaració Universal dels Drets Humans.
Article 21.3.- “La voluntat del poble és el fonament de l’autoritat de l’Estat”.
Article 30.- “Res en aquesta Declaració dóna cap dret a un Estat a emprendre activitats o a realitzar actes que tendeixin a la supressió del qualsevol dels drets i llibertats que s’hi enuncien”.
2.- Doctrina Social de l’Església.
Punt 407 del Compendi.- “Una autèntica democràcia no és el resultat d’un respecte formal de regles, sinó el fruit de l’acceptació convençuda dels valors que inspiren els procediments democràtics: la dignitat de tota persona humana, el respecte als drets de l’home, i l’assumpció del bé comú com a fi regulador de la vida política”.
Punt 569 del Compendi.- “Són útils alguns criteris fonamentals: la distinció i alhora la connexió entre l’ordre legal i l’ordre moral; la fidelitat a la pròpia identitat i, alhora, la disponibilitat al diàleg amb tothom”.
Radar Social, 28 de gener de 2016.