El País publica un interessant estudi de l'OCDE sobre la fiscalitat a Espanya, i la compara amb la que regeix als 34 països més desenvolupats del món. La fiscalitat és una de les eines més importants de què es disposa per poder construir un país de qualitat i, per tant, una societat més justa, solidària i igualitària. Si la fiscalitat no és apropiada a les possibilitats reals del país i a la seva realitat social, i, sobretot, si no és socialment justa, se'n ressentirà l'economia, així com la cohesió i la vertebració social; és a dir, també la convivència al país.
Diu El País: "Espanya és un dels països –dels 34 que en aquest estudi de l'OCDE s'han analitzat– que té un gravamen més fort al treball". L'informe demostra com el gravamen que suporta un treballador que no té fills, a Espanya supera gairebé en més de quatre punts percentuals la mitjana de la resta dels països analitzats. Un contribuent espanyol sense fills paga en impostos i cotitzacions socials el 39,6% del salari brut, davant el 35% que és la mitjana a l'OCDE.
A Espanya, l'impost sobre la renda i les contribucions a la seguretat social representa gairebé el 88% de la pressió fiscal que tenen els treballadors, davant el 77% que, de mitjana, tenen els 34 països més desenvolupats analitzats.
Quan es tenen fills, la tendència internacional és fomentar els beneficis familiars a les famílies amb fills. Segons l'informe publicat en el dia d'ahir, titulat Imposició fiscal sobre el treball 2016 i elaborat per la seu de l'OCPD a París, les famílies amb dos fills tenen una reducció en els impostos del 9,2% com a mitjana, quan a Espanya aquesta reducció només és del 5,8%. La reforma fiscal que es va fer a Espanya l'any 2015 fa que Espanya sigui –junt amb Grècia– el país que menys hagi reduït els impostos a les famílies amb fills.
A Espanya la pressió fiscal a les parelles casades amb dos fills –i amb una única font d'ingressos– va ser, l'any 2015, del 33,8% dels costos laborals. En les parelles que no tenen fills al seu càrrec va ser d'un 39,6%. La mitjana dels països de l'OCDE era del 26,7%.
A tot això cal considerar, en canvi, que la pressió fiscal a les rendes del capital és molt més baixa, ja que es pot moure en una forquilla del 5% al 22% com a mitjana.
En definitiva, no és justa la fiscalitat que pateix la població treballadora a Espanya. I a més de tot això, cal considerar la greu problemàtica de la corrupció que dia a dia veiem reflectida als mitjans de comunicació.
Sense corregir aquesta situació, a Espanya no es gaudirà de justícia impositiva i, per tant, de cap societat de qualitat.
Consideracions que ens poden ajudar a construir un criteri propi:
1.- Declaració Universal dels Drets Humans.
Tots els articles de la Declaració insisteixen en el tracte just i igualitari a què té dret tot ciutadà. No hi poden haver lleis per les quals els ciutadans d'un mateix país pateixin discriminació entre ells. Per tant, la discriminació fiscal és injusta i s'ha d'eliminar.
2.- Doctrina Social de l'Església.
Punt 355 del Compendi.- "Les finances públiques s'orienten al bé comú quan s'atenen a alguns principis fonamentals: el pagament d'impostos com a especificació del deure de solidaritat, racionalitat i equitat en la imposició dels tributs".
Radar Social, 13 d'abril de 2016.
Radar social, una 'app' per a construir una opinió personal objectiva. La nostra aplicació multimèdia es pot descarregar de manera gratuïta.