Persecució i presumpte martiri

Quan va esclatar la guerra els milicians es van presentar a la seva casa diverses vegades per escorcollar-la, buscant monges o sacerdots. Per molta violència i males maneres que portessin amb ells, Emilia els tractava amb tal amabilitat que a poc a poc anaven canviant la seva expressió i fins al punt que moltes vegades marxaven demanant perdó per les molèsties. Un dia uns milicians es van indignar en trobar unes fotos de caràcter religiós i els van amenaçar; però Emilia els va parlar del goig de poder relacionar-se amb Déu que tant ens estima, i encara que siguem pecadores ens considera com a fills seus i ens convida al fet que ens estimem uns a uns altres i visquem així feliços... l'escoltaven amb admiració, i un dels milicians, que havia deixat el seu fusell sobre un moble mentre l'escoltava va dir amb fermesa: "Si jo hagués tingut una mare com vostè, ara no seria com sóc".

Al veure's tan amenaçada, la família Armengol va buscar la manera d'amagar-se, però no els va donar temps.

El dijous, 24 de setembre de 1936, dia de la Verge de la Mercè uns milicians es van presentar de sobte a les 6 del matí en la fleca, quan dues dels fills acabaven el seu treball nocturn, i el pare, Ermengol i Teresa començaven la tasca prèvia al repartiment del pa. Eren anarquistes de la FAI que venien a portar-se als homes de la família al Comitè "perquè declaressin". Emilia no va voler deixar-los sols, malgrat ser conscient del gran perill que suposava: "Jo també vaig! he decidit acompanyar-los!". Quan eren a punt de sortir va arribar Francesc Ribes, el xofer repartidor del pa; els milicians van reconèixer i li van dir: "Vine tu també!".

Els van fer pujar a dos cotxes. Passaven les hores i no se sabia res d'ells. Els germans que s'havien quedat a casa es van adonar que els havien tallat el fil del telèfon i encara van témer més.

María, que es trobava malalta, es va quedar amb els petits, mentre les altres germanes, Encarna i Teresa, anaven al comitè a preguntar. Allí els van dir que no sabien res. A primera hora de la tarda l'oncle Marià, commogut i plorós, els va informar de la crua realitat: la mort dels seus pares, germans i amic.

L'enterrament va ser multitudinari malgrat la prohibició i persecució religiosa.

L'assassí d'Emilia va dir que "sentia haver-la hagut de matar, perquè era tan bona".

D'ella es va dir: "Han matat a la dona més santa de Barcelona". Malgrat el transcurs dels anys, en la seva parròquia no s'oblida el testimoniatge de fe de tots ells.


 

Si yo hubiera tenido una madre como usted, ahora no sería como soy” (miliciano)