Detenció i presumpte martiri
En dues cartes escrites el 1936 Enric ja preveu la persecució religiosa que després va esclatar. El 25 de juliol de 1936 va tornar a la casa familiar a Gelida. Alguns membres del comitè li van prometre que no li passaria res, i es va posar a treballar a les terres. El 20 d'agost una patrulla de la FAI es va presentar a registrar la casa dels Estruch. La patrulla acompanyada per individus de Gelida es va presentar de nou a la nit. Als crits i forts cops i horribles blasfèmies, va sortir la mare:

–Que surti el teu fill.

–Es va marxar fa temps i no sabem on està.

–No, no: L'altre, que sabem que està aquí.

Enric va trucar per telèfon al comitè i d'allí li van instar a que acudís a declarar immediatament. Un dels milicians era un conegut. Mare i fill, sense dir-ho, es temien el pitjor. Es van acomiadar amb poques paraules i amb enorme angoixa. El van tancar en el convent de religioses franciscanes de Gelida amb altres quinze persones, i allí va poder confessar-se amb un sacerdot pres.
Va sofrir un procés sumaríssim, si és que ho va haver: era seminarista i havia de morir, no podien suportar la seva presència al poble. Enric va trucar per telèfon a casa per acomiadar-se de la seva mare, però el milicià que havia quedat de reguarda a la seva casa no la va deixar posar-se. Aquella mateixa nit (la del 20 al 21 d'agost) Enric i altres dos joves de Gelida (Carlos Parellada i Patrici Tristany), van sortir d'allí emmanillats, i van ser ficats en un cotxe amb dos individus de la FAI. Van marxar cap a a Martorell i prop de Sant Andreu de la Barca, en el paratge conegut com a “El Congost”, els van fer baixar un a un del vehicle i van anar disparant amb la pistola a mesura que sortien de l'automòbil (declaració del conductor). Van obligar al chofer a arrossegar els tres cadàvers fins a la cuneta i allí van quedar. Després van ser portats al cementiri de Martorell.
Enric tènia 26 anys
Al 1939, les restes de les tres víctimes van ser traslladats al cementiri de Gelida.

Fama
Testimonis autoritzats ens descriuen que Enric era un jove honest, treballador, tot ell de Crist, bon fill de la mare Església, de fe profunda i provada, d'oració intensa, d'espiritualitat madura i ferma, d'una gran caritat, (...). I sembla que va ser assassinat únicament per la seva condició de seminarista.
En una de les seves últimes cartes, Enric manifesta: “Les meves intencions no són unes altres que immolar-me per la pau i bons costums d'Espanya, per la fe del nostre poble i el foment de vocacions eclesiàstiques”.
Un estudiós autoritzat afirma que va ser matat “In odium fidei, in odium Ecclessiae”.
La família i el poble de Gelida ho consideren com a màrtir.