Ahir va fer 20 anys que el papa Sant Joan Pau II, coincidint amb la commemoració del 50 aniversari de la creació de les Nacions Unides, pronuncià davant l'Assemblea d'aquest organisme un discurs memorable i solemne que complementava els continguts de la Doctrina Social de l'Església.
Per aquest motiu dediquem l'APP d'avui a aquesta commemoració. Vivim a Catalunya, amb il·lusió, una realitat política i social que requereix l'objectivitat de totes les persones de bona voluntat. Cal, per tant, construir el propi criteri sobre bases fermes i objectives. Moltes persones ens pregunten per les directrius que ens poden guiar en la construcció d'aquest criteri. Reflectim, per tant, aquelles directrius que emanen de la Doctrina Social de l'Església, aprofitant –d'altra banda– els importants continguts que el papa Sant Joan Pau II aportà en la conferencia que ahir commemoràvem.
El 10 de desembre de 1948 les Nacions Unides proclamaven la Declaració Universal dels Drets Humans. Des d'aquesta data la Declaració ha estat una referència al món per a tothom i de compliment obligat en el si d'aquells estats que l'han signada. Però la Declaració esmentada només es refereix als drets individuals de cada persona. L'ONU no té concretats els drets que, pel fet d'existir, tenen els països, les nacions, les societats que es vertebren entorn d'una cultura, una llengua, una història i una voluntat de ser col·lectiva que els cohesiona, creant una identitat amb la qual s'identifiquen.
La Doctrina Social de l'Església –com diu el punt 149 del Compendi– ha afirmat sempre: "La persona és constitutivament un ésser social, perquè així ho ha volgut Déu que l'ha creada. (...) La vida social no és, doncs, extrínseca a l'home: aquest no pot créixer ni realitzar la seva vocació si no és en relació amb els altres".
El papa Sant Joan Pau II sentí la necessitat d'omplir el buit que hi havia, i aprofitant la seva presència a l'Assemblea de les Nacions Unides, reunida el 5 d'octubre de 1995 per commemorar el 50è aniversari de la creació d'aquell Organisme, pronuncià un discurs memorable i solemne. Digué: "Sobre aquest fonament antropològic se sostenen també els drets de les nacions, que no són sinó els drets humans conreats a aquest nivell específic de la vida comunitària. Una reflexió sobre aquests drets no és fàcil, si es considera la dificultat de definir el mateix concepte de "nació", que no s'identifica a priori i necessàriament amb el d'un estat. De totes formes és una reflexió improrrogable, si es volen evitar els errors del passat i tendir a un ordre mundial just. Pressupost dels demés drets d'una nació és, certament, el seu dret a l'existència: ningú –un estat, altra nació, o una organització internacional– pot pensar legítimament que una nació no sigui digna d'existir i a construir el propi futur proporcionant a les generacions més joves una educació apropiada".
Al seu torn els bisbes de Catalunya, en la carta pastoral Arrels cristianes de Catalunya, publicada l'any 1985 i ratificada en el document Al servei del nostre poble, publicat l'any 2011, afirmen: "Com a bisbes de l'Església a Catalunya, encarnada en aquest poble, donem fe de la realitat nacional de Catalunya, plasmada al llarg d'un mil·lenni d'història i també reclamem per a ella l'aplicació de la doctrina del magisteri eclesial: els drets i els valors culturals de les minories ètniques dins d'un estat, dels pobles i de les nacions o nacionalitats, han de ser respectats absolutament i àdhuc promoguts pels estats, els quals no poden de cap manera, segons el dret i la justícia, perseguir-los, destruir-los o assimilar-los a una altra cultura majoritària".
Radar Social, 6 d'octubre de 2015.