"...pare i fill van ser instigats i maltractats perquè blasfemessin i reneguessin, cosa que mai van fer perquè d'haver-ho fet no els haurien matat" (Testimoni d'un membre del Comitè)
Jaume Cañís va néixer al municipi tarragoní del Vendrell el 20 de juliol de 1877. Era agricultor i estava casat amb María Ana Martí Olivé. Va ser degà de la Junta d'Obra de la parròquia de S. Salvador del Vendrell, i fundador de l'Obra d'Exercicis Parroquials. Va pertànyer a la Lliga de Perseverança (entorn dels Exercicis), va ser portant del Sant Crist i animador de l'Acció Catòlica.
Durant el treball aprofitava totes les ocasions per aixecar l'esperit dels seus companys. Va convertir a molts amb el seu apostolat i es preocupava que els agonitzants rebessin els sants sagraments. Encara que era una persona de pocs recursos econòmics, això no li impedia socórrer als més pobres, i si no podia fer-ho amb els seus propis mitjans, mendigava per als necessitats.
A iniciativa seva es van celebrar cinc tandes d'exercicis en complet retir per a homes. A més, aconseguia tenia temps per escriure articles apologètics i socials.
Joaquim Cañís va néixer l'11 de setembre de 1902 al Vendrell. Estava casat amb Francisca Pijoan, però no van tenir fills. Era jornaler agrícola. Mai va faltar al seu treball. Des de petit havia estat model de cristians; era un jove sense màcula que no tenia cap vici. Va ser fundador de la Congregació Mariana i membre de la Junta Directiva durant molts anys, portant del Sant Crist, exercitant i President del Grup de la FJCC. Havia pres part en diversos actes d'afirmació catòlica, en els quals va destacar com a orador. Els seus discursos deixaven sentir la seva fe ardent i sincera. Era l'exemple de la Parròquia, i del sacrifici en tot tràngol difícil i en tot perill, espontàniament ofrendaba els seus serveis, la seva persona i la seva vida. Són testimoniatge de la seva acció generosa les assemblees de propaganda catòlica de Sant Jaime dels Domenys, L'Arboç, la Bisbal del Penedès, i l'Olímpia de Barcelona.
En les eleccions del 16 de febrer de 1936 va haver d'intervenir en el col·legi electoral de major perill. Malgrat estar compromès en tantísimas activitats, mai faltava a les feins del camp i tenia temps per dedicar als seus pares i la seva esposa.
Persecució i presumpte martiri
Jaume Cañís va obrir la seva casa a sacerdots perseguits des del començament dels conflictes. Relata Mn. Jaume Tobella Llobet, en el seu diari escrit durant la persecució religiosa de 1936-39, com el matrimoni Cañís els va acollir quan ningú ho feia, oferint-los les seves robes i llits perquè poguessin dormir còmodament, mentre que els esposos dormien al terra.
El dia 10 d'agost Jaume Cañís havia anat a treballar a la seva vinya, quan acabava de resar el Trisagi a la Santíssima Trinitat com acostumava, una patrulla de criminals li van disparar, deixant-ho mort en l'acte.
Aquest mateix dia, amb poques hores de diferència, van anar a buscar a Joaquim Cañís a la seva casa, on es trobaven amagats els tres sacerdots. Era plenament conscient del perill que suposava amagar-los, però ho va fer sense dubtar-ho: “És la meva major alegria poder allotjar-los. Si hem de morir, ho farem junts”. Quan van trucar a la porta es trobava en el terrat, resant el rosari amb el P. Jaume Tobella, vicari del Vendrell. Joaquim va baixar a tot córrer, per evitar registres i que així no descobrissin als sacerdots. El van portar detingut i en fosquejar el van afusellar. Va morir abraçat a una petita imatge de la Verge que sempre portava amb ell.
Fama
Amb el pas dels anys no ha perdut ni una mica la frescor de la memòria de tots dos màrtirs. Tothom recorda l'ambient de cristiandat que es vivia en aquella família, que fins i tot en aquells dies de tant perill van tenir allotjats a la seva casa a dos sacerdots que ningú al poble volia amagar, i que gràcies a la família Cañís van salvar les seves vides.
En el Vendrell hi ha hagut i encara hi ha persones que s'encomanen a ells, se sap del cas concret d'una persona que havia perdut la fe i que davant qualsevol dificultat només s'encomanava a ells, impressionat per l'exemple de la seva vida i la seva mort. Un membre del Comitè que va anar a assassinar-los, després d'haver sofert presó després de diversos anys, va tornar al Vendrell i els va prendre com a exemple de vida davant les dificultats, doncs tot el poble sabia que ell havia participat en la seva detenció i els havia vist morir sense mostrar cap rancor vers als seus assassins.
