Josep Cardona va néixer el 26 de maig de 1908 a Terrassa. Als 16 anys va començar a treballar amb el seu pare a la fàbrica i quan va tancar el negoci, de comptable. Portava una vida cristiana molt activa i pertanyia a diverses associacions catòliques. Va ser una figura important en la Congregació de María Inmaculada i va destacar com a cofundador i ànima de diverses catequesis, entre ells, i sobretot, el de la barriada obrera de Terrassa, Ca n’Aurell, habitada per obrers immigrants atrets per la puixant indústria local. Jugava amb els nens, fent-se com un d'ells. Sempre va ser afectuós amb ells i mai aixecava la veu ni els renyia. Visitava als nens malalts i socorria amb els seus propis recursos a les famílies necessitades. També organitzava excursions pagant-les de la seva pròpia butxaca.
Més endavant va ser fundador d'un grup “Irineu” de la FJCC, ja que va veure aquest moviment un mitjà per conservar i santificar als joves després de l'etapa de catequesis. Cardona va ser president i vocal de pietat del grup fejocista, que l'any 1936 comptava amb 33 socis.
Com sabien alguns dels seus més reunits, Cardona no va poder culminar la seva vocació al sacerdoci per causes familiars.
De família rica, vivia pobrament i les seves despeses eren per als seus estimats nens. Fins i tot quan seu pare es va oferir comprar-li un cotxe (que llavors era un veritable luxe) va respondre que preferia gastar els diners que costava l'automòbil a socórrer als necessitats.
Josep Cardona no va actuar ni va parlar mai de política. Deia als nois que no s'han de barrejar els interessos de Déu i els de el César. Encara que aparentment era tímid, tenia un temperament valent i decidit, sobretot si sentia a algú blasfemar o mantenir una conversa deshonesta. Tenia un gran domini del seu caràcter davant d'humiliacions i fets greus.
A la fàbrica del seu pare era el primer treballador a arribar. Era amable amb els altres obrers i sempre cantava cançons espirituals mentre treballava. Sempre començava i acabava el dia amb una oració en els llavis i un examen de consciència, i entre setmana, quan li era possible assistia amb devoció a missa.
La seva vida de treball era un càntic, la seva vida era la pràctica constant de l'oració.

Persecució i presumpte martiri

Joan Cardona, el 21 de juny de 1936, conversava amb una religiosa: "Al meu entendre, aquest any serà any de màrtirs. Qui seran els privilegiats? Això Déu ho sap." Dos dies abans de l'inici de la persecució religiosa, Josep Cardona s'acomiada de la Verge en una peregrinació a Montserrat amb els nens del Catecisme. Se sap que el mateix dia que va esclatar la guerra va combregar per última vegada en un acte de la FJCC. Respecte al pare, Joan Cardona, el seu últim acte de apostolado va ser la reunió de les Conferències de Sant Vicent de Paúl (d'ajuda als pobres).
Joan Cardona va sofrir una primera detenció per negar-se a llevar una imatge religiosa. La va suportar amb enteresa i finalment va ser posat en llibertat. La casa dels Cardona va ser assaltada i la família va haver de buscar refugi en una altra part. Dies després Joan va haver de fugir camp a través per salvar la seva vida, i malgrat caure un gran temporal de pluja i calamarsa no es va mullar gens, cosa que després els seus familiars van considerar un miracle. Va ser novament detingut i deixat en llibertat, i també la seva filla, que va anar durament interrogada per arrencar-li el parador dels seus familiars, però sense èxit. Tement constantment per la seva vida, els Cardona es van refugiar en diversos llocs, fins i tot en la pròpia comissaria de policia que en aquell moment estava regida per una autoritat que no permetia els assassinats. Però les circumstàncies van canviar i van haver d'abandonar aquest refugi per no ser segur, no sense abans confessar-se amb un sacerdot que estava allí.

Enmig d'aquesta persecució oraven sense interrupció, especialment el Sant Rosario. Després es van refugiar en una pensió, però van ser delatats i tots els homes de la família (el pare, Josep i dos germans sacerdots) van ser detinguts per per milicians de la FAI. Els dos sacerdots tenien salconduits del consolat francès, que va intervenir per alliberar-los.
Un d'aquests germans sacerdots relata que "el meupare i Josep mostraven una completa serenitat, i això que ja veien que anaven drets al martiri". El dia 17 d'agost de 1936 van ser posats en llibertat els dos sacerdots, mentre que Joan i Josep es van quedar presos en terrorífic local del Comitè de la Bonanova. Tot fa creure que la seva estada allí no es va perllongar i que immediatament van sortir cap a la mort.
Del martiri de pare i fill Cardona poc sabem, ja que segurament no va haver d'haver-hi altres espectadors que els mateixos executors. Però un testimoni afirma que "Quan els portaven en el cotxe per matar-los, els dos resaven el Rosari, oferint-ho pels mateixos que anaven a matar-los". Van morir en l'Arrabassada, una carretera als afores de Barcelona, que era un escenari freqüent de les execucions. Quan es van identificar els cadàvers, va cridar l'atenció que tenien els braços separats del cos, com si al moment de la mort els haguessin tingut oberts en creu.
Quan es va assabentar de la mort del seu espòs i el seu fill Josep, Elena va mostrar una enteresa que només pot ser fruit de la Fe:

- "Jo els perdono de tot cor".

- "Jo també, però que els facin justícia", repetia l'àvia.
- "No àvia, no", va respondre Elena, "hem de perdonar-los totalment i hem d'agrair-li-ho. Sense que ho pensessin els van proporcionar la Glòria" ( testimoniatge del Reverend Mn. Francesc Cim)

Fama de santedat

En el recordatori dels funerals de Joan Cardona podem llegir "Joan Cardona Llonch, amic i benefactor dels pobres, cristià exemplar, va treballar incansablement en moltes associacions pel regnat de Crist". Existeix un record tant d'ell com del seu fill Josep, i les persones que els van conèixer afirmen que eren apòstols compromesos.
Els que en vida van conèixer a Josep Cardona ja ho consideraven un sant, tant pel seu apostolat com pels seus sacrificis i exemplaritat; amb major motiu, doncs, després d'haver rebut l'aurèola dels màrtirs. Per això, en divulgar-se la notícia de la seva mort, els seus amics i coneguts del Catecisme de la parròquia de la Sagrada Família, considerant, amb pietat espontània i fe humana, que gaudia de la visió beatífica, van pregonar les seves lloances i van començar a invocar-ho i a tenir-ho com intercesor davant l'Altíssim. Des de llavors no són pocs els qui s'han vist afavorits amb gràcies obtingudes per la seva valuosa intercessió
Unes religioses que el van conèixer afirmen que els edificava la seva puresa i la pau de la seva mirada. Així diu la Germana Esperanza Pedregal: "El que destacava en el nostre màrtir era la puresa angelical ja que només mirant-ho infonia respecte, i, alhora, una se sentia amb ànim d'imitar-ho". Tenia una gran confiança en la divina Providència, i en la seva vida van succeir no pocs fets que fregaven el miracle.
Després de la seva mort molts s'encomanen a la seva intercessió i reben gràcies. Unes religioses refugiades amb la família supervivent que es van encomanar al Sr. Joan Cardona, no van ser molestades en tot el temps de la persecució, i elles ho atribuïen a la seva intercessió. Citem d'una carta de 1937, d'un dels germans supervivents: "La divina Providència no les deixa (a les germanes del màrtir, molt apurades econòmicament): sovint troben en la bústia de la porta sobres amb bitllets de banc i uns anònims que diuen: per una gràcia obtinguda per mediació de Josep, aquí va aquesta quantitat per a vostès".
Diversos sacerdots atribueixen l'extraordinària revifalla religiosa del barri obrer de Ca n'Aurell a la llavor sembrada "per l'apòstol seglar Josep Cardona".