Avui Radar Social proposa com a motiu de reflexió la tasca de "servei temporal" que realitzen les persones quan són cridades a exercir càrrecs públics. Sobre aquest particular, La Vanguardia publica un interessant article del periodista Francesc Marc Àlvaro que ens serveix de guia.
Fa unes setmanes a Catalunya, i en aquests moments a l'Estat espanyol, es produeixen canvis, de sortides i d'entrades, en els governs respectius. Deixar un càrrec en una institució pública és un acte que dóna sentit a la democràcia, però hi ha persones que no ho entenen i viuen aquesta situació –que és absolutament normal– com un drama. Són persones que s'han acostumat a totes les prebendes que van implícitament lligades a l'exercici de càrrecs públics.
Alguns pensen –amb raó– que en deixar un càrrec públic, i no ocupar cap despatx oficial, serà inevitable que deixi de sonar el telèfon i que no es rebin invitacions per assistir a diferents actes, oficials o públics, en els quals es tenia reservat un lloc preferent. També es deixen de tenir altres prerrogatives –algunes són lògiques, altres no ho són tant i algunes no ho són gens–. D'aquí ve que hi hagi resistència –de vegades molt forta–, per part de molts polítics, a abandonar la primera línia de la política.
En aquestes circumstàncies "saber acabar les tasques oficials amb elegància és tan important com saber-hi entrar amb prudència". Es produeixen fets que són rellevants, com les resistències a tornar el mòbil i altres instruments que l'Administració posa a disposició dels càrrecs públics.
Deixar un càrrec públic, i tot allò que li és inherent, és un acte democràtic, ja que en democràcia la política hauria de ser un "servei temporal". Hi ha persones que creuen que tenen dret a seguir mantenint determinats privilegis simplement pel fet d'haver ocupat –en un moment determinat de la seva vida– un lloc a partir del qual es podien prendre decisions importants. I, com diu l'articulista, "no s'ha d'oblidar que tot ministre, tot conseller, tot director general, tot cap de gabinet i tot alt càrrec no és més que un empleat de la ciutadania, de qui s'espera eficàcia, responsabilitat, humilitat i honestedat".
No tenen cap sentit ètic ni moral les rutines i actituds d'aquells que no saben que la seva missió té data de caducitat a partir del mateix moment que prometen el càrrec i que, una vegada es produeix el cessament, qualsevol prerrogativa resta nul·la.
Consideracions que ens poden ajudar a construir un criteri propi:
1.- Declaració Universal dels Drets Humans.
Article 21.2.- "Tota persona té dret, en condicions d'igualtat, a accedir a les funcions públiques del seu país".
Article 21.3.- "La voluntat del poble és el fonament de l'autoritat de l'Estat; aquesta voluntat ha d'expressar-se mitjançant eleccions autèntiques, que hauran de fer-se periòdicament per sufragi universal i igual i per vot secret o per altre procediment que garanteixi la llibertat de vot".
2.- Doctrina Social de l'Església.
Punt 395 del Compendi.- "El subjecte de l'autoritat política és el poble, considerat en la seva totalitat com a detentor de la sobirania. El poble transfereix l'exercici de la seva sobirania a aquells que elegeix lliurement com els seus representants, però conserva la facultat de fer-la valer en el control de l'actuació dels governants i també en la seva substitució, si aquests no compleixen de manera satisfactòria les seves funcions".
Punt 407 del Compendi.- "Una autèntica democràcia no és el resultat d'un respecte formal de regles, sinó el fruit de l'acceptació convençuda dels valors que inspiren els procediments democràtics: la dignitat de tota persona humana, el respecte als drets de l'home, l'assumpció del bé comú com a fi i criteri regulador de la vida política".
Radar Social, 5 de febrer de 2016.
Radar social, una 'app' per a construir una opinió personal objectiva. La nostra aplicació multimèdia es pot descarregar de manera gratuïta.